La Casa de las Carcasas és, probablement, la marca espanyola que més teories ha aixecat i sospites ha infundat entre els ciutadans del país. Es tracta d'una marca que, com el seu nom bé indica, comercialitza amb carcasses per a mòbils i altres dispositius, alhora que també ven productes protectors o accessoris i complements per als esmentats dispositius. No obstant això, són moltes les persones que sempre han dubtat de l'empresa, titllant-la de ser una "tapadora" d'altres negocis més foscos i tèrbols. Res més lluny de la realitat.

Un equip ple de dones i un sistema de generoses comissions, les claus de l'èxit de La Casa de las Carcasas

L'empresa té 206 botigues repartides en tot Espanya, entre les principals ciutats i zones comercials, però també a petites ciutats de menys de 100.000 habitants. Moltes vegades, els usuaris de les xarxes socials assenyalen que les tendes estan buides, i no s'expliquen com poden mantenir-se als enclavaments més cars únicament venent carcasses. Per aquesta raó, hi ha els qui creuen que es tracta d'una tapadora.

La periodista Analía Plaza ha estat analitzant el negoci i entrevistant-se amb algunes de les seves empleades, que no es coneixen entre si, amb tal d'aclarir l'halo de misteri que envolta totes i cada una de les 206 botigues que La Casa de las Carcasas té a Espanya. El CEO de la companyia es va posar com a objectiu liderar el sector dels accessoris per a mòbils, i ha aconseguit aixecar un veritable imperi en els últims sis anys, malgrat la mala fama que sovint rebien les botigues. Aquest imperi de carcasses, que té beneficis anuals de milions d'euros, se sustenta principalment gràcies al producte venut, que ve des de la Xina, les empleades de les tendes, que són pràcticament tot dones, i les seves habilitats per vendre, fomentades també per un sistema de generoses comissions, tal com revela el reportatge, publicat a El Periódico d'Espanya.

El producte, en venir des de la Xina, resulta més barat de comprar, per la qual cosa els magatzems es proveeixen de milions de carcasses, que després distribueixen a la resta de botigues. Un altre punt a què atribuir l'èxit de la companyia, segons el seu CEO, Ismael Villalobos, és que l'equip està format per dones pràcticament en la seva totalitat. Després que el fundador tingués males experiències amb treballadors homes a les botigues, va decidir que únicament contractaria dones; des d'aleshores, ha tancat cada any amb milions d'euros de benefici.

Lògicament, la resta de l'èxit es deu al volum de vendes de les botigues. L'objectiu principal de les venedores és que ningú no surti sense haver comprat res, i a través del sistema de comissions implementat en el negoci, s'encoratja les treballadores a aconseguir l'esmentat objectiu. La primera norma és que el tiquet de compra ha de ser sempre de dos productes, que normalment és la carcassa del mòbil i algun altre accessori o complement que les dependentes ofereixen als clients. És precisament per aquests accessoris i complements que se les recompensa: els protectors de vidre suposen una comissió de 50 cèntims; la resta, com poden ser penjants, targeters o d'altres, suposen comissions d'entre 20 i 30 cèntims la unitat. No obstant això, les venedores han confessat a la periodista que, quan no assoleixen la doble venda, els superiors les renyen.

Les ombres de La Casa de las Carcasas

No obstant això, el milionari negoci no només té llums, sinó que també allotja ombres. Per exemple, els "esbroncs" que claven a les treballadores si no aconsegueixen la venda creuada, però hi ha més: videovigilància i acomiadaments improcedents per motius que no es consideren gaire ètics. Les dependentes entrevistades van revelar que les sotmeten a una fèrria vigilància a través de les càmeres de seguretat instal·lades a les botigues, i que no les renyen per "mirar el mòbil" (una cosa que en qualsevol feina de cara al públic sol estar terminantment prohibida), sinó per avorrir-se i xerrar amb les companyes. Quan això passa, sonen els telèfons de les botigues, i insten les treballadores a mantenir una actitud d'entusiasme cap al client, encara que no hi hagi ningú a la tenda.

Altres ombres que han esquitxat la milionària empresa són les tres sentències en les quals es declarava tres acomiadaments improcedents: un, quan va esclatar la COVID-19 i van al·legar que les treballadores no havien complert amb el període de prova. Un altre comiat va ser declarat improcedent perquè es va fer fora a una treballadora quan va comunicar el seu embaràs. Finalment, el tercer cas de comiat nul va ser per acomiadar  una venedora que va demanar la baixa després de patir maltractaments per la seva parella, i l'empresa la va llançar tres dies després al·legant "falta d'interès" i "poca implicació", segons publica EPE.