Ni rastre del Rubio, l’àlies de Miguel Ricart, l’home condemnat pel crim de les nenes d’Alcàsser. Avui en dia, vell i demacrat per les drogues, aquest home rebria altres noms que aquest amb el qual el van batejar als anys 90 quan va ser arrestat i empresonat per la seva relació amb l’assassinat de la Míriam, la Desirée i la Toñi. Després de sortir de la presó l’any 2013, aprofitant-se de la doctrina Parot, tot i haver estat condemnat a molts anys, ha anat encadenant trobades amb la policia. No tenia res pendent, i tot i que havia estat identificat, en un narcopís de Madrid fa poques setmanes pels Mossos a Barcelona, no quedava detingut. A efectes pràctics, i legals, aquell escabrós assassí havia pagat els seus crims i era un home lliure. Ahir va ser arrestat al carrer de l’Aurora de Barcelona, a 10 metres de la rambla del Raval, on, juntament amb un altre home, de nacionalitat nicaragüenca, controlaven un narcopís del primer segona del número 9 del carrer.
Agents de la lluita contra el narcotràfic de Ciutat Vella dels Mossos i de la Guàrdia Urbana, que treballen plegats a tota la ciutat per ser efectius en la guerra contra aquests pisos, pels problemes de salut pública i pels problemes que generen a les comunitats de veïns, van detectar que en aquest pis s’hi venia droga. Els veïns de replà n’estaven farts. Un d’ells, un home que treballa des de casa paret amb paret amb el pis on vivia Ricart, rebia cada dia desenes de trucades al timbre, del carrer i de la porta, de persones buscant droga. Va haver de posar fins i tot un etiqueta per alertar que allà no es venia droga. La droga, presumptament, la venia Ricart a la porta del costat. Els veïns, però, ni s’imaginaven que vivien amb un “ex” assassí. Una de les cares de l’odi que més cops van aparèixer a la premsa de llavors, durant la investigació, encara no acabada, del crim de les tres nenes valencianes.
L'únic criminal que no saludava els seus veïns
A diferència de tots els criminals, Miguel Ricart no saludava. Així ho explica una veïna de sobre del pis on era el narcopís. Entrava i sortia molta gent, i tot i aquest tràfec de persones, totes amb mala cara i mal vestits, els problemes de convivència no eren una gran preocupació per als veïns del bloc. Estava vell, demacrat, res a veure amb el jove de les fotos del judici de 1997, i res que el fes semblar un narcotraficant poderós. Era el peó d’una màfia sud-americana, una de les quals controla la venda de droga al centre de Barcelona.
Ricart, com l’altre home que vivia al pis, no tenia gens de relació amb els veïns, la majoria gent gran que, tot i voler-ho, no poden escapar d’aquest gueto de la droga, i estrangers, que han trobat en aquest “parc temàtic” del Raval el seu lloc on poder viure a Barcelona. Els voluntaris d’una ONG religiosa que hi ha als baixos de l’edifici el reconeixen per una foto bastant actual. No xerrava massa, asseguren, i algun cop havia assegurat ser xòfer.
Un peó de la màfia de la droga
Miguel Ricart va ser detingut aquest dimarts a la tarda quan la policia va irrompre, amb una ordre judicial al pis. Estava llogat de manera legal, però l’havien convertit en un punt de distribució i venda de tota mena de droga. Els Mossos i la Guàrdia Urbana hi van trobar cocaïna i heroïna, com en la majoria de pisos d’aquest tipus que hi ha, gairebé a cada carrer, a la zona zero de la ciutat. Tot i el gran renou mediàtic per la detenció de Miguel Ricart al centre de Barcelona, per la policia és irrellevant. Era l’encarregat d’un narcopís més. Tenia poca droga al pis, que li anaven reposant quan la venia, a canvi, segurament —la investigació policial potser ho pot aclarir—, cobrava amb espècies, amb droga, com també la majoria dels “encarregats” d’aquests punts de venda i de consum. Ell també ho feia tot, venia i consumia.