Si autors com Antonio Machín, Peret, Manolo Escobar o Isabel Pantoja són reconeguts per les seves cançons, els veritables creadors d'algunes de les lletres i melodies van quedar relegats a un segon pla i no van sortir a la llum fins i tot gaire més tard o mai.
L'autor de 'Torito bravo' i 'Una lágrima cayó en la arena'
És l'exemple del compositor Francisco de Val, autor de peces com Una lágrima cayó en la arena, Qué bonita que es mi niña o Torito bravo.
Nascut el 1897 a Villafeliche, una petita localitat de Saragossa, es va escapar de casa sent molt jove per poder ser artista perquè el seu pare no el deixava ser-ho.
Francisco de Val / Arxiu
Malgrat el talent gairebé innat, no va ser fins que va tenir 20 anys i va ser cridat per complir el servei militar, la mili, a Barcelona, quan la seva vida va fer un gir radical i va començar a compondre el que després seria la seva vida sencera.
Una vida bohèmia envoltada de luxes
En un recent capítol del programa La Posada de las Almas d'Aragó Televisió, Ramón Gaspar, biògraf del compositor, recordava la seva vida.
Segons l'escriptor, Francisco de Val era un home bohemi que es veia per Madrid, freqüentant sales de festes i editorials musicals oferint les seves cançons, sempre amb camisa blanca, un mocador al coll i un altre a la butxaca de la jaqueta.
I es va fer ric venent la seva música, encara que no tingués nocions. Ell componia la lletra i la melodia i en portar-la a un professor perquè li fes els arranjaments per a partitura, "se solien apoderar dels drets musicals. Ell ho sabia i no li importava, perquè en el fons estava orgullós de fer-se amb aquesta gent, però l'autor era ell", explicava Gaspar.
Plet amb Peret i nit madrilenya
Tanmateix, en diverses ocasions les seves cançons es van veure embolicades en polèmica: la primera va ser el 1949, el seu bolero Me pedías un beso, que Peret va reformular el 1967 amb aire de rumba, resultant a Una lágrima cayó en la arena.
Francisco de Val va exigir els seus drets d'autor i la Societat General d'Autors va demandar l'artista català, que va haver de resignar-se a ser només l'intèrpret de l'esmentada cançó.
El tema es va donar per conclòs, però el compositor va acabar reconeixent que l'arranjament del fundador de la rumba catalana era "el vestit a mida de la seva melodia" i que va ser la cançó amb què més drets d'autor havia cobrat.
Morir en una pensió i sense un dur
Envoltat de luxes, es va deixar anar a la nit madrilenya fins al dia del seu tràgic final, tal com explica el biògraf: "era molt bohemi i li agradava el joc i la nit, no es va casar, amb la qual cosa estava sempre de gresca. Va ser un home que va viure al màxim i va morir pobre en una pensió de mala mort, després d'haver tingut un pisazo en el centre de Madrid. Tan pobre que feia pena, afirma un gran tenor, i no permetia que li convidessin a un cafè".
Així va ser el final del gran compositor de boleros, tangos i coples a l'ombra: Francisco de Val va morir a Madrid el 1984 i està enterrat a l'ossera del cementiri de l'Almudena. El seu llegat encara queda a través de veus com la d'Isabel Pantoja o l'etern Manolo Escobar.