"Volem saber què va passar", així de clara es mostra la Luisa, la mare de Cristina Bergua, la jove que va desaparèixer a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) fa 27 anys. La noia de 16 anys va quedar amb el nòvio, Javier Román, el 9 de març de 1997 i l'últim que es va saber va ser que l'havia deixat a la carretera d'Esplugues aquella tarda. Van ser uns primers mesos angoixants sense protocols d'actuació i amb una investigació que s'ha allargat gairebé tres dècades i, encara, res. Cartes anònimes, correus que deien haver-la vist i impediments de tota mena. Juan, el pare de l'adolescent, va lluitar durant anys i fins i tot va arribar a marcar un precedent i canviar la història dels desapareguts sense causa aparent a Espanya.
Les pistes falses continuen arribant per diferents vies, algunes s'investiguen i d'altres, per falta de credibilitat, queden arxivades. La família no sap res de Cristina des d'aquell 9 de març de 1997, tot i que al juliol d'aquell any la Policia Nacional —encarregada del cas fins al traspàs complet de competències als Mossos d'Esquadra el 2002— va rebre una carta anònima assegurant que el cos de l'adolescent havia estat dipositat en un contenidor de Cornellà. El temps jugava en contra seva i, en cas de ser real l'alerta, hauria acabat a l'abocador del Garraf, entre els municipis de Gavà i Begues. Després de diverses traves administratives i, d'altra banda, també judicials i policials, va aconseguir que es pentinés la zona. No era allà, el cadàver no va aparèixer.
La falsa pista de l'abocador i el nòvio sospitós
En Román, el nòvio de la Cristina amb qui tenia pensat tallar el mateix dia de la desaparició, es va convertir en el principal sospitós. Li treia deu anys a la jove i les seves declaracions van ser un dur cop per a la família de la desapareguda. "Mentides" és com cataloga en Juan tot el que va dir el que en aquells moments era la parella sentimental de la seva filla. Però, fos com fos, li van servir per no ser inculpat pels fets. Algunes de les afirmacions del Román van ser d'una passivitat absoluta, assegurant que "ja tornarà" o que havia tocat el dos a Andorra amb un oncle que tenia i tornaria quan fos major d'edat. I, com era previsible, es tractava d'una ficció creada per ell mateix: la Cristina tindria ara mateix 43 anys.
L'exnòvio no va ser acusat de la desaparició ni, tampoc, d'un suposat crim que podria haver-se comès, més després de tenir entre el ventall de possibilitats la falsa pista del juliol de 1997, quan pensaven que el cadàver de la Cristina podia ser a l'abocador del Garraf. En Román ha estat molt escrupolós amb la informació donada, sense ajudar en la investigació en cap moment, tant la primera de la Policia Nacional com la segona dels Mossos d'Esquadra. Tampoc no es va presentar en manifestacions ni memorials, com el que organitzen cada 9 de març els pares a la plaça de Cristina Bergua Vera de Cornellà.
Passaven els mesos i va fer un any de la desaparició. En Juan i la Luisa, fins i tot, van arribar a demanar ajuda al Govern, que en aquells moments tenia com a titular de Justícia Núria Gispert, amb qui van parlar, però les portes es van tancar. Els pares van plantejar, aleshores, començar una vaga de fam a la plaça Sant Jaume i, en aquell moment, l'esperança va reobrir les portes: la titular del Jutjat d'Instrucció número 3 de Cornellà de Llobregat, María Sanahuja, va ordenar escorcollar l'abocador, 11 mesos més tard que arribés la carta anònima a la Policia Nacional. Tampoc no van trobar la Cristina.
No hi havia col·laboració policial: pistes falses i confrontació de l'ADN
La col·laboració entre cossos policials és a l'ordre del dia en ple 2024, però no sempre va ser així. Tal com explica en Juan a ElCaso.cat, l'any 1997 "posaves una denúncia a la comissària de Cornellà i no tenia accés cap altra oficina de cap altra ciutat". Això va dificultar enormement la recerca, en no haver-hi una interrelació, fins i tot, entre la mateixa Policia Nacional o els Mossos d'Esquadra, ja no només entre ells. El mateix succeïa amb l'ADN. Els pares van donar el seu ADN per confrontar-lo amb descobriments futurs, fossin a Catalunya o a la resta de l'Estat, cosa impensable en aquells moments.
Aquest punt de l'ADN, amb l'avenç científic, va permetre analitzar la carta anònima que el 1997 va rebre la Policia Nacional. Hi havia una esperança: la saliva del segell enganxat al sobre. Però no es van trobar coincidències amb cap dels possibles sospitosos ni del cercle proper de la Cristina. Els Mossos d'Esquadra, des del 2002, tenen el cas a les seves mans i el 2007 els pares van demanar que es reobrís, un any abans de la posada en marxa de la unitat especial de la policia catalana per a les persones desaparegudes. Només volien saber si hi havia algun tipus d'informació, o qualsevol cosa que haguessin passat per alt anys enrere. El resultat va ser descoratjador: res, cap fil per estirar.
Màlaga i Equador
Malgrat això, l'esperança segueix, en el millor dels casos de trobar-la amb vida, tot i que per sobre de tot el que volen, com expliquen a aquest mitjà, és "saber què va passar". En Juan va fundar Inter-SOS, la primera associació de persones desaparegudes sense causa aparent d'Espanya que aquest any, desafortunadament, es dissol després de dècades de lluita. Aquesta entitat va recollir i va ser el punt de suport de moltes famílies de tot el territori espanyol que van perdre fills, pares o germans sense saber per què i sense trobar els cossos. I, en part, l'organització ha canalitzat algunes informacions que han estat derivades, al cas català, als Mossos, i a la resta de l'Estat a la Policia Nacional o d'altres policies autonòmiques.
A través d'Inter-SOS, precisament, va arribar una de les últimes pistes falses: algú deia haver vist la Cristina a Màlaga. Això va activar un operatiu i col·laboració amb la Policia Nacional, que va buscar i va iniciar una investigació per poder trobar un vestigi que permetés explicar què va passar fa, ara, 27 anys. Silenci. No es va trobar res. Una cosa similar va passar amb un altre missatge, encara més sorprenent, que venia de l'Equador.
En ambdós casos, en Juan va alertar els Mossos d'Esquadra dels missatges rebuts. Però el del país sud-americà va ser, potser, un dels més surrealistes fins i tot més que el de 2015, quan van dir que la Cristina havia estat enterrada a Gavà. Els investigadors van aconseguir localitzar l'autor d'aquesta informació, la qual deia trobar a faltar l'adolescent desapareguda. L'home estava empresonat a l'Equador i encara que havia viscut el Cornellà, el més probable és que hi coincidís esporàdicament. Només va ser un record, que va avivar la flama de la investigació, abans d'apagar-se de nou.
Any 2017: certifiquen la mort de Cristina
Finalment, davant de la falta de camí on investigar i per facilitar qualsevol impediment legal al seu altre fill, qui els va donar una neta que ja és major d'edat, van certificar la mort de la Cristina el 2017. No perquè creguessin cegament que hagués mort, ni de bon tros, sinó per haver superat (o ben aprop) tant en Juan com la Luisa els 70 anys i pel seu fill i la seva neta, per qüestions d'herència. Els van cobrar 600 euros per aquest procés burocràtic, que l'únic que fa és publicar-ho al BOE dues vegades i t'obliga a fer el mateix en uns mitjans específics.
"El cas continua viu", ha expressat en Juan en innombrables ocasions, i el certificat de defunció no és més que un document legal per a ells. La parella va aconseguir, amb molta lluita al Parlament i el Congrés que s'establissin les bases per a desapareguts sense causa aparent com la seva filla i que el 9 de març fos el Dia Nacional dels Desapareguts. Prova d'això és el monòlit en memòria de l'adolescent al barri de la Gavarra de Cornellà, molt a prop d'on residia. La seva habitació, tot i que ha estat utilitzada per la neta del Juan i la Luisa durant anys, continua intacta. Només falta alguna peça de roba que van donar a veïns que els van intentar ajudar per tots els mitjans, fins i tot recorrent a vidents.
Els peluixos i les nines segueixen als prestatges. "No és un altar o un mausoleu", recorda la Luisa en una conversa amb aquest mitjà, tan sols han deixat tot tal com estava per si, en algun moment, "tornés" se'l "trobés tal com estava". Tot i que això no ha suposat que la seva neta utilitzés l'habitació i jugués amb les joguines de la Cristina, ni tampoc que conegués la seva tia a través dels pòsters de rock de les parets i els discos del seu estimat Bon Jovi. La memòria de l'adolescent de 16 anys que va desaparèixer, que ara estaria a punt de complir 44 anys, continua viva i aquest 9 de març es recorda un cas que mai no es va poder tancar, ple de pistes falses, però que amb la lluita d'uns pares va fer canviar la manera d'investigar i denunciar les desaparicions a tot l'Estat.