L'empresari J.R. Storment ha publicat un emotiu missatge en LinkedIn després de la mort sobtada d'un dels seus fills als 8 anys.

"Quan vaig rebre la trucada, estava assegut en una sala de conferències amb 12 persones. Minuts abans, havia admès davant del grup que en els últims 8 anys no m'havia agafat més d'una setmana lliure seguida. La meva esposa i jo tenim un acord que quan un de nosaltres truca, l'altre contesta", comença explicant.

"Van passar més de dues doloroses hores abans que pogués veure el meu fill"

 

Llavors, quan va sonar el telèfon, es va posar dempeus i va caminar cap a la porta de la sala de conferències immediatament. "Encara estava caminant per la porta quan vaig respondre amb 'Ei, què passa?' La seva resposta va ser freda i immediata: 'J.R., en Wiley és mort'. 'Què?' Vaig respondre incrèdul. 'En Wiley ha mort', va reiterar. '¿Què?! No. No!'", vaig cridar.

Aquesta va ser tota la conversa. Quan vaig arribar a casa dotze minuts després, el carrer era ple de vehicles d'emergència. "Van passar 2.5 doloroses hores abans que pogués veure el meu fill". Quan el metge forense finalment va acabar el seu treball, se'ls va permetre entrar a l'habitació. "Una calma esborronadora em va envair. Em vaig ficar al llit al costat d'ell, li vaig agafar la mà i vaig repetir: 'Què ha passat, amic? Què ha passat?'", continua narrant.

"Ens vam quedar amb ell durant uns 30 minuts i li vam acariciar els cabells abans que tornessin amb una llitera per emportar-se'l. El vaig treure, sostenint la seva mà i el seu front a través de la bossa per a cadàvers mentre el portaven pel camí d'entrada. Llavors tots els cotxes es van allunyar. L'últim en anar-se'n va ser la furgoneta negra amb Wiley".

"No perdre's les coses que importen"

Després del tràgic succés, Storment ha aconsellat a tots els pares no treballar fins massa tard. "Si hi ha alguna lliçó que treure d'això, és recordar-los als altres (i a mi mateix) que no es perdin les coses que importen".

Recentment, Oliver, el seu altre fill, va anar a demanar-li al seu pare permís per jugar a la videoconsola. "En lloc de contestar l'habitual 'no', vaig deixar d'escriure i li vaig preguntar si podia jugar amb ell. Estava feliçment sorprès per la meva resposta i connectem d'una manera que abans m'hauria perdut. Les coses petites importen. Un costat positiu d'aquesta tragèdia és la millora de la relació que tinc amb ell", conclou.