Joana Comas (nom fictici) té 23 anys. Feia segon de batxillerat quan es va enamorar bojament d'un argentí procedent de Còrdova. Però el que va començar com un idil·li de pel·lícula en una illa balear d'aigua transparent i aire pur, va derivar en una relació d'odi truculenta, plena de baralles físiques i amenaces. El dia que li va anunciar que li abocaria una olla d'aigua bullint al damunt, es va escapar de casa i es va refugiar en el bar més proper. La propietària va trucar a la policia i, amb la seva detenció, es van acabar dos anys de calvari.

Com us vau conèixer?
Ens vam agregar a Facebook i vam començar a parlar i a quedar. Des del començament discutíem sovint perquè, entre altres coses, intentava posar-me gelosa amb històries surrealistes com ara que un dia una amiga seva l'havia rebut en calces a casa seva. No li vaig donar importància i al setembre, quan vaig anar a estudiar periodisme a Barcelona, em va anunciar que venia a viure amb mi. La seva mare se n'havia anat a l'Argentina per ajudar sa germana i amb el pare no s'hi parlava perquè pegava la dona.

On vau anar a viure?
Vam estar uns dies en hotels, on ja vaig començar a notar alguns símptomes de maltractador. La primera vegada, estava parlant per whatsapp sense fer-li cas i em va llançar un encenedor a la cara amb ràbia. No vaig entendre res, vaig fer les maletes i me'n vaig anar a la universitat. No li vaig respondre al telèfon en tot el dia i, en sortir, el vaig veure a la porta. Em va agafar la bossa, va treure el Mac i el va estampar diversos cops contra la paret del MACBA. Em va fer tanta ràbia que vaig començar a pegar-li per darrere perquè parés.

Víctima violencia género 2

Em va llançar el mòbil a la cara deixant-me l'ull morat i una cicatriu

A partir d'aquesta primera baralla física, en vindrien altres? 
Sí. I el més trist és que quan se'm llançava al damunt jo també li pegava per defensar-me. Això em feia sentir al mateix baix nivell que ell. Hi va haver un moment que em sentia tan malament que li vaig dir: "Tu fes el que vulguis però mai més tornaré a posar-te la mà a sobre. Jo no sóc així".

Per què ho aguantaves? 
Perquè era incapaç de deixar-lo. Senzillament no podia. Em culpabilitzava de tot i em creia les seves mentides. A més, la relació amb la meva família s'havia enrarit i pensava que no m'entendrien. Sortosament, el contacte amb els meus pares no es va arribar a trencar del tot, i això va ser el que em va salvar: sentir que sempre tenia un lloc on tornar. Si no, no me n'hagués sortit.

Recordes si hi ha un moment concret en què comencis a sentir por de veritat?
Sí, perfectament. Va ser durant les vacances de Setmana Santa. Em va tancar a casa perquè no sortís i em va amenaçar amb un ganivet. "Et mataré", em deia. Fins i tot, em va fer un tall a la mà i em vaig espantar molt. Durant aquells dies, també em va amenaçar amb puntes de cigarreta, em va empènyer des de dalt d'un mur, trencava vidres, i em va llançar el mòbil a la cara deixant-me l'ull morat i una cicatriu.

Em vaig comprar roba i em va tallar totes les peces amb un ganivet perquè no li havia comprat cap regal

Tot i això, aneu a viure junts a la Barceloneta... 
I allà tot es precipita. Recordo que un dia estava rentant els plats mentre es dutxava, se li va refredar l'aigua i em va pegar per això. Un altre dia, vaig sortir a comprar roba amb la meva mare i es va emprenyar tant perquè no li havia portat cap regal que em va tallar totes les peces noves amb un ganivet. També em va trencar una cadena que m'havia regalat ell i em va obligar a buscar-la per tota la casa. Em va amenaçar de matar-me si no la trobava. Recordo que jo la buscava angoixada i sense poder parar de plorar.

Ningú del teu entorn no sospitava res?
No. Perquè jo dissimulava com podia. Si algú em preguntava com m'havia fet un blau, m'inventava excuses. Una veïna gran de l'escala em va aturar un dia i em va dir que des de casa seva se sentia tot però que no ho denunciava perquè no volia embolics. Em va aconsellar que marxés d'allà. Els que sí que ho van fer van ser els veïns de dalt, que van acabar mudant-se.

Eres conscient que vivies amb un maltractador?
La veritat és que no. Ho veia tot com a fets puntuals i aïllats. Però va arribar un dia que, caminant pel carrer, vaig topar amb diversos rètols de 'Digues no a la violència' i això em va fer pensar. El mateix em va passar veient un programa de 'Salvados' en què parlaven de violència de gènere i instaven les dones a denunciar. Però sempre acabava descartant la idea.

Quan vas obrir els ulls?
Va ser un dia que vaig anar a dinar amb la meva mare i vam passar una estona molt agradable. Vivia amb tanta por, que aquella hora de pau va suposar un respir enorme per a mi i em va fer veure que havia de deixar-lo.

Quan li vaig comunicar que el deixava, em va estampar contra la paret i em va obligar a dormir en una cadira.

Com va reaccionar quan li vas comunicar la decisió?
Em va estampar el cap contra la paret. "Que tu no em deixes, que tu no em deixes...", repetia. Aquella nit em va obligar a dormir en una cadira i em va fer saber que l'endemà no aniria a la universitat ni veuria ningú. Es va quedar el meu mòbil i em va obligar a quedar-me a casa "a reflexionar".

Li vas fer cas?
Quan em va anunciar que m'abocaria una olla d'aigua bullint a sobre vaig començar a pensar com escapar. Vaig mirar la sortida del balcó, però aprofitant un moment que no em veia vaig poder sortir per la porta. Vaig córrer fins al primer bar que vaig trobar i em vaig tancar als lavabos. Jo anava amb pijama, ullerosa perquè dormia poc i estava molt prima. Havia perdut deu quilos i, segurament, els clients van pensar que era una ionqui del barri.

Et van ajudar?
La noia de la barra i alguns clients em parlaven però jo els deia que em deixessin estar, que em descobriria perquè des d'allà podia veure'l pujar i baixar com un boig pel carrer. Jo els intentava explicar la situació, però no podia parar de tremolar i plorar, histèrica. Aleshores, em van dir que si em quedava allà, havien de trucar a la policia i hi vaig accedir. Van venir dos agents i se'l van endur al calabós. Així és com va acabar la meva relació i tot aquell malson.

Segur que vas sentir un gran alliberament...
Sí. Em vaig treure un gran pes de sobre. Em van portar a l'hospital i, després, em van prendre declaració a comissaria, on va venir la mare. "Sort que estàs bé, sort que estàs bé", repetia una vegada i una altra. Vaig passar el cap de setmana sense sortir de casa en estat de xoc perquè, en verbalitzar-ho, em vaig adonar de la gravetat del que acabava de viure: havia estat maltractada físicament i psicològicament. Fins llavors, no ho havia viscut així.

Víctima violència gènere

L'has tornat a veure?
Només quan va venir al pis acompanyat de la policia a recollir les seves coses. Un dels agents em va dir: "Que sàpigues que se'n penedeix molt". Aquesta frase em va indignar perquè, de què em serveix el seu penediment si no pot deixar de fer-ho?

Un any després va tenir lloc el judici. Per què no vau demanar penes de presó?
Per deferència a la seva filla petita i la seva família, amb qui em porto bé. La seva mare em va trucar quan ho va saber tot per demanar-me disculpes. I quan ens vam trobar per primera vegada ens vam abraçar i vam plorar. Finalment, el van condemnar a uns mesos de serveis socials i a una indemnització de 3.000 €, que no és res si tenim en compte els diners que vaig invertir en l'advocat i el psicòleg.

No he pogut tornar a tenir parella. Em costa molt establir un vincle emocional

Al psicòleg hi vas per intentar oblidar-ho?
No. Al contrari. Per treballar l'autoestima i també el tema dels límits i les inseguretats. Pensa que no he pogut tornar a tenir parella. I ja fa dos anys i mig d'això. Soc més exigent i desconfiada i, encara que he tingut relacions esporàdiques, em costa establir un vincle emocional amb algú.

I com et sents ara?
Molt agraïda perquè podria estar morta. Tinc moltes ganes de viure, de sortir amb les meves amigues i de fer tot allò que ell em va prohibir. El simple fet d'anar de la universitat a casa amb la tranquil·litat de saber que en arribar estaré sola és un regal.