Presó de Ceuta, 14 de desembre de 1863. Fa 156 anys. Manuel Blanco Romasanta, de cinquanta quatre anys d’edat, condemnat a la pena capital -commutada, posteriorment, per cadena perpètua- per assassinar i devorar un mínim de tretze persones, moria -oficialment- a causa d’un càncer d’estómac. Blanco feia onze anys que estava empresonat, però entre 1833 i 1852 havia sembrat el terror als boscos de Galícia.

Se li van imputar tretze crims, però les investigacions posteriors eleven aquesta xifra a un mínim de disset, la immensa majoria mares solteres i les seves criatures, que Blanco atacava i devorava en calent quan encara agonitzaven; i, un cop mortes, dessagnava i les hi extreia els greixos per a vendre’ls com a ungüents curatius contra les malalties cutànies o miraculosos, com ara contra l’alopècia.

Qui era l’home-llop gallec?

Manuel Blanco, nascut a Regueiro, una petita aldea del municipi de Esgos, a la província d’Ourense, l’any 1809, havia estat batejat com a Manuela. Segons la investigació moderna, els seus pares van confondre el micropenis de la criatura amb un clítoris de dimensions exagerades. No obstant això, anys més tard, seria confirmat com a Manuel.  I, encara, uns anys més tard es casaria (1832) i enviudaria (1833).

Partida de naixement de Blanco, on apareix com a Manuela. Font Criminalia. Enciclopedia del crimen

La partida de naixement de Manuel, on apareixia com a Manuela.

La mateixa investigació no el relaciona amb la prematura mort de la seva esposa, però si que marca aquell decés com l’inici de la carrera criminal de Blanco. La premsa que va seguir el desenvolupament del judici, celebrat el 1852, el dibuixa com un personatge d’estatura molt baixa, 137 centímetres, trets facials infantils, i un bon nivell cultural i professional: era sastre i sabia llegir, escriure i comptar.

Què li passava, a l’home-llop gallec?

Segons la investigació moderna, Blanco -en enviudar- va patir un daltabaix emocional que li va despertar una malaltia mental congènita que, fins llavors, havia estat oculta. Blanco és el primer cas documentat a Espanya de licantropia clínica, un trastorn al·lucinatori que fa que qui el pateix es projecti en la figura d’un animal (en ocasions, un llop) i hi canalitza les emocions reprimides (sobretot, les de contingut sexual).

No obstant això, la societat de l’època va veure en el cas Blanco tots els elements del vell mite popular de l’home que, les nits de lluna plena, es transforma en llop. La seva confessió davant del jutge tampoc va contribuir a aclarir la veritable causa que explicaria els seus crims: va declarar que era víctima del malefici d’una bruixa, i que en decurs de la seva carrera criminal havia coincidit amb uns altres dos homes-llop d’origen valencià.

Com s’apropava a les seves víctimes?

En enviudar, ho va abandonar tot i es va dedicar a la venda ambulant. Durant anys va recórrer els boscos de Galícia i de Lleó, que serien l’escenari del seus crims. També va alternar aquesta activitat amb la de teixidor. Als obradors tèxtils seria on captaria les seves víctimes, generalment dones joves que per la seva condició de mares solteres patien el rebuig de la societat i no tenien expectatives de futur.

Segons la investigació judicial, Blanco, que tenia un caràcter aparentment sensible i que resultava molt atractiu al conjunt de les dones, les seduïa amb una barreja de comprensió i tendresa, i els prometia un futur per a elles i per a les seves criatures a Santander o a Bilbao. Un cop les havia seduït, se les enduia, a elles i a les criatures, i mai se’n tornava a saber res més.

Mapa de Galicia (1837). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa de Galícia a principis del segle XIX.

Què feia amb les víctimes?

També segons la investigació judicial -complementada amb la investigació moderna- es va provar que Blanco atacava les víctimes en la solitud dels boscos camí d’un fals destí. Les agredia a traïció i amb una gran violència, colpejant-los el cap amb una pedra, i mentre agonitzaven totalment indefenses els devorava -parcialment o totalment- el coll, els pits, les cuixes i els genitals. Tant a les mares com a les criatures.

Va confessar que s’havia alimentat de carn i de sang humana durant llargues temporades. I que un cop mortes, els hi extreia el greix del cos i preparava ungüents que, després, venia als mercats ambulants de Galícia i, fins i tot de Lleó i de Castella. Va ser la sobtada desaparició d’una mare soltera i del seu petit fill a Nombela, a Toledo, la que, finalment, posaria la policia sobre la pista de Blanco.